Per tal de poder donar resposta al dubte plantejat en aquest article, ens haurem de situar en el context d’inici. La primera societat que tenia pre-establerts els rols de què era una família i les seves funcions va ser la societat Pre-Moderna. Una família eren els dos pares, pare i mare, i molts fills per poder tenir mà d’obra i poder subsistir; per tant, la família tenia una funció reproductora i de producció de béns. Parlava que aquesta societat era sòlida, degut als rols marcats que hi havia en aquella època. Per altra banda, la societat evoluciona i tots aquests rols van canviant de tal manera que es dilueixen, i la societat Moderna comença a treballar fora de l’àmbit familiar i disminueixen el nombre de fills perquè fan treballs remunerats i quants menys fills es tinguin, menys diners necessitaran per viure a casa. Amb la Revolució Industrial arriba la incorporació de la dona al món laboral i la que trencarà i farà que aquesta societat tan marcada acabi sent una societat líquida. Però tot canvia per la incorporació de la dona a la feina? És un canvi molt fort que fa que els rols familiars canviïn i que la família com a grup primari s’impliqui més en les feines de la llar i que se’ls hi doni un rol a les dones amb més poder pel senzill fet de que estiguin remunerades i puguin ser independents dels homes. A més, actualment, no hi ha una família, n’hi ha moltes estructures familiars; per tant podríem parlar de familíes post-familiars (Beck, 2003) que cobriran les nostres necessitats humanes, que és la funció més important d’aquests grups primaris des del principi de les societats.
E.Q. ja comentava en la seva definició de “família” que era un concepte que estava “mort”, tot seguint la cultura i les tradicions antigues. Llavors, tots vivim en famílies? És correcte utilitzar aquest mot per definir al grup de persones que conviuen en una llar qualsevol?
Actualment a Catalunya, trobem una àmplia varietat de formes de convivència dins d’una mateixa llar, degut a la gran evolució que ha patit la societat. Gràcies al Cens de Població proporcionat per IDESCAT (Llars per tipus. 1981, 1991, 1996, 2001 i 2007) podem observar que hi ha llars amb un nucli o sense nucli, que són les més comunes, o amb dos o més nuclis. Totes elles venen donades per motius diferents com poden ser les relacions de parelles que no legalitzen el seu estat civil, el gran nivell de divorcis existents, la incorporació de la dona al treball com ja esmentàvem abans, la immigració acollida a la nostra societat, l’envelliment de la població gràcies als avenços mèdics o la major permanència dels joves a la llar família.
Per aquest motiu, Sorribas arriba a la conclusió de que no vivim en famílies, vivim en Unitats convivencials. Ell ho defineix com “el conjunt de persones amb unes característiques comuns tendents a crear una harmonia, afavorint especialment la tolerància i els intercanvis recíprocs entre les persones que la constitueixen. Les persones que formen aquestes unitats o grups comparteixen residència en un lloc material i espacial tangible i estable i són, per tant, fàcilment identificables”(Sorribas, M. , 2004, p.7)
El fet que la definició de Sorribas parli de compartir un lloc material i espacial tangible per viure, i que N.O. també conclogui amb que aquestes persones comparteixin una vivenda i una economia, fa pensar en la importància d’alguns factors que fan que les persones puguin viure d’una manera estable i segura. Aquests factors, segons Tezanos (citats a Reglero, 2007), com són la vivenda i la feina entre d’altres, si no estan coberts podrien portar a una “exclusió social”, i faria que les nostres necessitats bàsiques patissin una desestructuració. Maslow (Ochaíta, 2004) apuntava amb la seva piràmide de necessitats que si les més essencials com són les fisiològiques no estan cobertes, la persona no pot seguir avançant en la resposta a les necessitats de seguretat, d’afecte i d’estima fins arribar a la fita més important de la seva piràmide: la autorealització.
Aquestes necessitats poden ser tant a nivell material com a nivell personal. A nivell material necessitem un habitatge, i una feina per tal de poder fer arribar un sou a la llar per poder mantenir-la. Però, també tenim necessitats de recolzament personal?
La M.A. comentava que la família era un lloc on poder equivocar-se i créixer com a persona i poder desenvolupar-se com a tal. Aquest equivocar-se i créixer només es pot aconseguir quan les persones del teu voltant et donen l’oportunitat i la confiança per fer-ho. Per tant, un grup primari, del tipus que sigui, serà totalment necessari per tal de poder cobrir les teves necessitats afectives, ja sigui expressar el que sentim, poder “descarregar” les emocions bones i dolentes que hem sofert durant el dia i donar-nos seguretat per tal de sentir-nos recolzats i en harmonia. Val a dir, que aquests grups primaris o unitats convivencials no són totalment perfectes; tots els qui llegiu aquest article teniu una unitat convivencial del tipus que sigui i podeu saber que la convivència també comporta una sèrie de dificultats. Aquestes poden néixer de les dificultats econòmiques o aspectes més materials; per causes externes com els prejudicis que pot tenir la societat sobre la nostra unitat convivencial; la cura de les persones que no tenen prou autonomia dins la llar i necessiten un ajut, la gestió i les feines de la casa; o simplement, els temps personal i grupal que cadascú vol dins d’un mateix habitatge. Aquests dificultats faran que la nostra unitat convivencial es deteriori si no aconseguim arribar a un acord o aconseguir una ajuda exterior que ens permeti poder fer la “nostra vida”; es veuran afectades les nostres necessitats afectives o inclús el nostre habitatge.
Per posar remei a la gran majoria de dificultats expressades anteriorment, la nostra política social, tenint en compte la Constitució Espanyola del 1978, o l’Estatut d’Autonomia (2006), s’accepta la Llei 12/2007 de Serveis Socials on es posa a la nostra disposició una Cartera de Serveis Socials que pretenen disminuir l’afectació d’aquests problemes en les unitats convivencials.
Recordem que tots tenim unes necessitats afectives i físiques, i que a vegades, el nostre grup primari no cobreix la gran majoria d’elles. Depenent del grau d’afectació trobem diferents serveis: els bàsics i els especialitzats. I Depenent del sector de població i les nostres dificultats, també trobem altres serveis.
Els més utilitzats per la nostra societat són la infància, els discapacitats i la gent gran. Però tampoc podem oblidar els malalts mentals, els drogodependents, les dones maltractades i els seus fills o les persones amb el virus VIH/SIDA.
La infància té inclús un drets propis, amb unes necessitats que s’han de cobrir. Si aquestes necessitats no estan cobertes, i es pot confirmar que aquest infant està en una situació de risc, es pot recorre a diferents serveis com són: a nivells bàsics, el Centres Oberts i Centres Residencials per Urgència; i a nivell especialitzat, la llei farà els tràmits per tal d’incorporar a l’infant a un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), a un Centre Residencial d’Educació Intensiva (CREI), Centres d’Acollida i famílies d’acollida o també pisos assistits. Tots ells buscaran que l’infant o jove creixi i es desenvolupi en unes condicions òptimes, que tinguin una seguretat afectiva el més semblant a la que es pot tenir amb una família, i que puguin gaudir d’un habitatge en harmonia i amb valors.
Els més grans, els nostres pares o avis, també necessiten per la seva edat, una cura que potser l’entorn convivencial no li pot o vol oferir. Per aquests casos, els nostres iaios, afectivament parlant, poden gaudir de llars residencials o residències assistides, habitatges tutelats o famílies d’acollida o, en els millors dels casos, i gràcies a la seva salut, poden estar-s’hi a un centre de dia. En tots ells es busca que la gent gran estigui atesa, que se’ls tracti amb correcció, que se’ls tingui en compte i “explotin” les capacitats que estiguin disponibles en cada cas i que estiguin acompanyats i admesos dintre de la societat.
En el cas de les persones discapacitades, també trobem llars i centres residencials, pisos que fan suport a l’autonomia de la pròpia llar, llars amb suport o centres de dia.
En tots els casos, es busca el benestar de les persones, que se sentin bé i puguin viure dignament. És clar que aquests tipus de recursos i ajuts tenen les seves limitacions degut a les grans demandes existents, però tothom necessita un espai i unes persones al seu voltant que se l’estimin.
Per acabar, us deixaré amb una cita de la pel·lícula de Fernando León, La família, que resumeix aquestes necessitats de recolzament personal:
“Es mejor estar mal acompañado que solo. El que dice lo contrario es que nunca ha estado solo”.
Marta López Martínez
____________________________________________________________
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA- Anuari estadístic de Catalunya. Tipologia de llars.http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=275 consultat octubre de 2011- Beck, U.; Beck – Gernsheim, E. (2003): La individualización. El individualismo institucionalizado y sus consecuencias sociales y políticas. Barcelona: Paidós.- Cartera de Serveis Socials de Catalunya.http://www.20.gencat.cat/docs/dasc/01Departament/08Publicacions/Ambits%20tematics/Serveis%20socials/25segonacartera/Carterass.pdf consultat a octubre de 2011 (PDF)- Ochaíta, E.; Espinosa, M. (2004): Hacia una teoría de las necesidades infantiles y adolescentes. Madrid: Mc Graw Hill – UNICEF.- Sorribas, M. (2004): Atenció a les unitats de convivència. Barcelona: Altamar.- Reglero, M. (2007): Pobreza y exclusión social a Merino, R; de la Fuente, G. (2007): Sociología para la intervención social y educativa. Madrid: Ed. Complutense.
