EDUCAR ALS ALTRES ES CONVERTEIX EN UNA AUTOEDUCACIÓ?

Plastidecors, Ceres de colors i Retoladors

Materials escolars que expliquen i guien aquest article, encara que també ens serviria per al cicle vital de les persones en la pròpia educació.

Quan parlem d’educació, el primer que es pot pensar és quan una persona era un infant d’escola: al principi quan ets nen tot és un joc; després comences a veure que aprens moltes coses interessants però que és avorrit; per últim, quan et toca a tu educar, la cosa canvia i penses que és important rebre tota l’educació possible quan ets petit i tens la necessitat de fer-ho cada cop millor pels teus futurs fills o educands.

Les experiències són situacions viscudes que, poc o molt, influeixen  en un mateix; d’aquesta manera i amb la intenció de capficar-nos en el món de l’educació, he considerat important utilitzar materials escolars per explicar les sensacions viscudes.

L’experiència Plastidecors sorgeix de la primera situació en la que em vaig trobar sola davant l’educació de dos infants petits. La Laia i l’Àlex són dos germans de 4 i 6 anys; la seva família estava desestructurada ja que el pare els havia deixat i vivien només amb la mare, que se’ls estimava molt però necessitava el temps dedicat als seus fills per treballar i estalviar per ells. A la meva temprana edat,  i després de veure per primer cop que les realitats poden ser molt diferents, vaig adquirir un rol de protecció cap a ells. Per tal de fer una bona feina i posant com a repte les situacions que proposessin els infants, vaig seguir els models referents que tenia com a nena a l’esplai. Aquells referents eren divertits, juganers, t’escoltaven i et feien sentir bé; alhora també et renyaven, reflexionaven amb tu i posaven normes i límits. Podem dir, llavors, que vaig imitar tots aquests models i vaig fer servir aquelles estratègies que pensava que eren millors. Degut a les seves necessitats, referents a la part de la unitat convivencial, vaig posar normes per estar a casa meva, havíem d’estructurar el temps que s’estaven amb mi per tal de fer la feina escolar, berenar i jugar una estona abans que vingués la mama i organitzar torns per no deixar desatès a un dels dos germans. Es pot dir que em vaig estructurar com educadora. La meva necessitat respecte als nens en aquell moment era que estiguessin com a casa, que estiguessin bé.

Encara estareu preguntant-vos perquè aquesta experiència va ser Plastidecor. Doncs bé, aquest material es rígid i tou, es pot trencar fàcilment, pinta i dibuixa en colors suaus i d’una manera, a vegades, casi imperceptible. Però, PINTA. La meva experiència era quasi inexistent, encara que sóc una persona ferma en quan a la feina, però em podria haver enfonsat en qualsevol situació i haver-me trencat, com el Plastidecor. L’empremta que vaig deixar sobre aquells infants va ser, degut a la meva inexperiència, suau. Però tot i amb això, els vaig EDUCAR el millor que vaig saber.

Després d’aquesta experiència, van succeir d’altres prou interessants, i rere cadascuna d’elles i havia una reflexió: Què puc millorar? Mai era suficient el que havia fet, era possible fer-ho millor. M’havia d’esforçar.

L’experiència Ceres de colors, ha sigut una de les més importants en quan a educació formal. Esdevé després d’un any “sabàtic” i suposa un gran canvi personal. Des de l’escola on vaig estar com a nena d’esplai i monitora del mateix posteriorment, m’ofereixen l’oportunitat d’estar com a vetlladora d’un noi de cinquè de primària, l’Achraf. Degut al lloc de treball que tenia, tots podem saber, que aquest alumne tenia necessitats educatives especials i necessitava recolzament per part d’un adult. La seva discapacitat física, feia que els docents tractessin amb una mirada de tristesa a l’Achraf i deixessin passar la disciplina perquè: “Ja en tenia prou amb la seva discapacitat”. Després d’un mes, i cansada de que tant ell com jo fóssim un moble a la classe pel tutor, vaig decidir actuar; ell tenia a nivell cognitiu totes les capacitats i havíem de crear competències en aquell infant. Vam passar moltes hores junts, treballant el currículum de la pròpia classe però adaptat al seu nivell i recuperant les “llacunes” que tenia degut a una operació que el va tenir fora de l’aula durant sis mesos escolars. Sense adonar-me, havia agafat el rol de tutora de l’Achraf, aspecte que a tothom li va semblar correcte ja que ningú no ho feia, i estava fent de docent per ell en tots els àmbits escolars. La connexió amb ell va ser molt forta; va veure que havia algú que se l’escoltava, amb qui podia compartir les necessitats més fisiològiques i íntimes, inclòs les de casa. Com deia Funes (2008) hem d’acceptar que els nens i les nenes tenen coses a dir. Veia que mica en mica recuperava aquella força que deuria tenir un nen, tot i que discutíem molt perquè sempre l’exigia una mica més del que havia fet el dia anterior. La relació amb la mare, que era qui cuidava d’ell, es va establir molt forta i vaig aprofitar per a que des de casa es posessin límits, normes i obligacions. Achraf agafava confiança en ell i amb l’entorn i facilitava el seu rendiment escolar. Gràcies a aquests fets, vaig poder posar-me en contacte amb la psicòloga de l’escola i amb la cap d’estudis per tal de fer notar a l’escola l’Achraf; i en conseqüència em vaig capficar de ple en “paraulotes” tècniques que mai havia escoltat. En aquest moment l’educació era essencial per mi com a educadora; havíem d’aconseguir que l’Achraf fos tot allò que ell volgués ésser. L’Achraf era una persona completa; per tant, no el mirava només amb ulls educatius, sinó també afectius, socials o personals; creia en ell i li demostrava. Jo com a educadora havia de seguir buscant estratègies per tal d’aconseguir les meves fites amb l’Achraf, havia de seguir la meva formació.

Em va sobtar el fet de no ser l’única vetlladora que havia patit i gaudit tant del seu treball, sinó que totes sentíem el mateix plaer per la nostra feina. Ho vaig poder observar al documental emès per TV3, “Soufian, el nen que volia volar” on, per raons racials i físiques, l’Achraf s’assemblava molt al Soufian i la seva vetlladora, la Ruth demostrava tot el que jo havia viscut amb ell. El documental mostra a en Soufian, un nen que decideix amputar-se les dues cames, però que, igual que l’Achraf, té uns companys que se l’estimen i vetllen per ell sense tenir-ne “pena”. La seva vetlladora parla d’ell i s’emociona, pensant en tot el que li ha ensenyat a ella de la vida i l’aprenentatge que ha sofert per ella estar amb el Soufian. Aquest reflex em va impactar i em va fer sentir agraïda a l’Achraf.

Retornant a la realitat, em comparo amb ceres de colors. Dibuixen amb colors forts i vius i deixen empremta inclòs a d’altres fulls. Les ceres es poden desfer però són dures i encara que es trenquen, no resulta fàcil fer-ho. Estigui sencera o trencada encara pot PINTAR.  Vaig EDUCAR amb seguretat, encara que a vegades em trenquessin, i vaig deixar empremta ja no només en l’Achraf, sinó als docents que no apostaven per ell i als altres companys de la classe.

I en aquell moment en que jo deixo de treballar amb l’Achraf em paro a pensar i em pregunto: Què puc millorar? Sé que ho puc fer millor i sé que, potser, no em necessitava l’Achraf tant a mi, com jo a ell i als seus companys.

Després d’adonar-me d’aquest fet de la necessitat, agafo un altre material i em capfico a l’experiència del retolador.

L’experiència Retolador em trasllada a l’actualitat i em fa adonar-me del que he après i tot el que hem queda per aprendre. Segueixo a l’escola on vaig conèixer a l’Achraf però, aquest cop, estic de mestra i de monitora. Com a monitora m’he format i tinc una llarga experiència que m’ha fet aprendre dels errors i millorar. Com a mestra, tinc una visió diferent de les experiències viscudes. Aquest cop he de ser més ferma que mai; el repte és gran: EDUCAR a infants d’Infantil i Primària.

Primer dia, vint-i-cinc nens i nenes de tres anys esperant que els atengui a tots alhora. Com fas per arribar a tots? Com puc ensenyar a infants tant petits si no sabem ni esperar el torn de paraula? M’aturo i m’escolto.

-      “Marta, pensa-ho bé. Potser el més important per aquests nens no és saber diferenciar entre gran o petit. Què és el primer que vas fer amb la Laia i l’Àlex? Ja ho tinc!”

Disciplina i ordre. Faig silenci sense cridar, s’asseuen en rotllana i començo a escoltar-los un per un, quan aixequen la mà. Primer dia superat!

Quan arribo a casa reflexiono sobre què ha passat i com ho puc millorar. Em plantejo com veig l’educació ara mateix i no dista molt de la primera experiència encara que té molts més matisos. A les classes necessito i necessiten límits, organització, rutines... I amb els més grans? Les classes de quart de primària em plantegen d’altres reptes; el teatre és un instrument per tal d’arribar a aquests infants i donar-los coneixements ja no només de teatre, sinó també valors i autoestima. Des de petita, a l’esplai, em van fer treballar en clau de valors i crec que és molt important ensenyar valors des del joc i des del teatre. S’ha de creure en els infants, en que poden arribar a fer grans coses, com la representació d’una obra en la que els seus pares són el públic i ho han de fer d’allò més bé.

Encara la meva empremta és petita, però segueixo PINTANT amb força. Pinto com un retolador, ferm i sense intenció de que qualsevol altre material m’esborri.

En conseqüència actuo, i em proposo millorar, aquest cop formant-me: vull aprendre a ensenyar, vull fer pedagogia.

Després d’aquestes tres experiències, dubto en un aspecte: Realment l’empremta la deixo jo sobre els infants, o els que pinten sobre mi són ells? Potser el full en blanc sóc jo...

“La solicitud pedagógica se asienta en una determinada forma de ver, escuchar y reaccionar ante un niño o unos niños determinados, en esta o aquella situación. Partiendo de esa sensibilidad, el tacto puede mejorarse en nuestras relaciones con el niño” (Van Manen, 2004, p.17)

Aquesta frase m’acompanya durant les tres experiències. La manera en que vaig veure a la Laia i l’Àlex, en la que vaig veure a l’Achraf, en com veig actualment als meus minyons d’Infantil i tot el que he pogut aprendre dels infants als quals dono teatre. Aquesta sol·licitud i aquest tacte m’han servit per arribar a diferents infants; per saber com endinsar-me en relacions que perduren en els anys. Tots ells tenien necessitats, més enllà de les educatives i he sabut, després de cometre grans errors, com arribar a satisfer-les sense oblidar-me de la meva feina educativa. “Todo lo que se requiere es observar y escuchar a los niños y aprender de ellos. En esto, ellos son nuestros maestros” (Van Manen, 2004, p.19). Cada situació i cada infant m’ha fet créixer com a persona i com a educadora.

“Lo que vemos en el niño y cómo lo vemos dependen de la relación que tengamos con él” (Van Manen, 2004, p.31)

Aquesta és una idea molt important en l’experiència Ceres de colors, ja que la intervenció educativa que vaig poder realitzar a l’Achraf va ser gràcies a la mirada, pedagògica segons Van Manen (2004) que vaig fer servir. No em servien excuses amb ell; l’Achraf era capaç de fer tot el que volgués dintre de les seves limitacions, no podien posar per davant d’ell les necessitats del tutor ni la seva comoditat. Vaig observar-lo, vaig apropar-me a ell i al seu món. Gràcies a la sol·licitud comentada abans, vam aconseguir una relació molt intensa que em va permetre treure el millor d’aquest infant. Potser vaig cometre molts errors, potser d’alguns no sóc conscient encara, però l’Achraf em va ensenyar a mirar la vida des d’un altre punt de vista. La seva educació va fer que em servís d’autoeducació.

“El auténtico aprendizaje a menudo empieza en el asombro” (Van Manen, 2004, p.27)

A Infantil, tot el que proposis pot arribar a ser sorprenent. Qualsevol petit detall, qualsevol història o qualsevol paraula dirigida a un d’aquests infants, pot canviar la manera de veure el seu món. És la gratitud més meravellosa de la que pots gaudir quan EDUQUES. Però no només es sorprenent per ells. Amb els alumnes de Primària, he après a creure encara més en la infància i en les seves possibilitats. M’han demostrat que són molt responsables, que els agrada que les feines surtin bé i que la meva feina ha estat realitzada amb èxit. M’han educat en autoestima i en veure l’altre amb expectatives positives, més encara si es pot. Per tant, el meu aprenentatge també ha estat molt sorprenent.

Després de mirar enrere em pregunto: Qui educa a qui realment? Sóc jo la que pinto? Són ells els que, sense voler-ho, m’estan educant? La educació es converteix en autoeducació?

En el meu full en blanc han escrit experiències, han dibuixat gestos i carícies, mirades, aprenentatges, diferents punts de vista, valors, sentiments... i m’han fet veure qui sóc jo. M’han dibuixat com educadora i com a persona.

“La educación del niño se convierte en autoeducación”

 (Van Manen, 2004, p.22)

Marta López Martínez